Capitol 3

 -Lidia, Silvia, el desdejuni ja está a la taula- va cridar Cristina-.
Havien passat once anys desde l’accident del vaixell i moltes coses desde entonces. Silvia s’estimava molt a aquella menuda criatura que com ella havia perdut als seus pares al creuer i al jutge que les va jutgar li va parèixer que no feia mal a ningú si elles anaven juntes així que quan les va enviar a l’orfanat va deixar molt clar que quan adoptaren a una també tenien que agafar a l’altra.
Cuatre anys després d’estar allí residents va anar una parella per endur-se-les a la seva acollidora casa. Elles eren molt callades, no confiaven en ningú, nòmes hi estaven en aquell món elles dos. Mai no havien parlat del que va succeïr al vaixell, tot i que Lidia no ho recordava massa bé i volia assabentar-se però s’havia que li faria mal a Sílvia i era per això que mai li preguntava res. Aquesta parella Cristina i Jorge eren molt bons amb elles, i tot i que no les coneixien gaire bé ho feien tot perque es sentiren agust i se les estimaven moltíssim. Eren joves, i havien decidit adoptar, no perque no poguessin tenir fills, que si que podien sinó perque era el desig de Cristina desde que era menuda, ella no volia portar a cap nen o nena al món quan s’havia que hi havien molts més sense una família en qui viure.
Al contracte que firmaren quan les van adoptar hi havia una claussula que deia que quan Sílvia fera els divuit anys podria abandonar la família i endur-se amb ella a Lidia. Cristina i Jorge s’havien que això no anava a durar per a tota la vida, ja que elles volien viure la seua vida, però uns cuatre anys després de viure amb ells dos, elles es van adonar de que eren al fi dues nenes de les seves edats dèu i catorze, una xiqueta preocupada per tindre la nova nina que hi havia eixit a la venda feia poc, i l’altra preocupada pels estudis. A Sílvia no li interessava cap xic, ni tampoc ser la que millor vestía ni res d’això. Tampoc era que fòs una d’aquestes les quals nòmes li preocupa que els estudis, no, ella era solitaria, tímida, no volia destacar gens. Tot i això si que tenia amics. Però així com les noies solen contarse els secrets i les preocupacions amb altres noies, ella ho feia amb un xic,  Raúl.
Li va agafar confiança quan es va adonar que no era un noi com els altres, ell tenia unes inquietuts les quals feien a Sílvia una persona forta, i l’animaven a seguir endavant. Bé, açò es perque Raúl també és adoptat, però no pel mateix cas que Sílvia, a Raúl el va segrestar la mafia rusa quan va nàixer, i ningú no sap qui són els seus pares. Ell té l’esperança de trobar-los algún dia, i eixa idea és la que fa que Sílvia sigui forta, ja que sap que Raúl ho necessita.
La mafia el va segrestar per utilitzar-lo com a mà d’obra i després convertir-lo en un assasí, però la polícia va detindre els membres de la banda que l’havia segrestat. Desde entonces amb nòmes 7 anys i uns principis de la vida poc clars Raúl va anar d’orfanat en orfanat, fins que va trobar una família.