Capitol 1

Són les vuit de la nit, Elisa està tirada al sofà de casa veguent la televisió, un programa sobre talents que té la gent. Sona el timbre, ella no espera a ningú, ni tampoc ningú sap on viu a aqueixa ciutat, així que pensa que deuen d’haver-se equivocat. S’alça del sofà i es dirigeix a la porta, mira pel mirallet de la porta per veure com és qui està a l’altra banda d’aquesta. És un xic de mitjana estatura, castany amb la pell molt blanca i ulls verds, té una expressió a la cara prou seria, està tant quet que per un moment ella pensa que és un ninot d’algún escaparat. Elisa ja intrigada per qui deu ser aquest noi i que és el que l’ha fet vindre a aquest edifici, obri la porta, amb un tímid somriure a la cara. El xic mou els llavis per somriure-li també.
- Ja era hora de que m’obrires la porta, no creus? - li diu el noi a Elisa-.
- Perdó per la tardança, però jo no sóc qui busques, i qui siga aquesta persona et puc asegurar que no hi està al meu pis, ho senc.- li respon Elisa un poc tallant, ja que no li ha fet molta gràcia que li haja tirat en cara que tardara quan ni li interesava obrir-li-.
- Com pots saber tu això? Encara no t’he dit a qui busque, Elisa. - ella es queda bocabadada al veure que sap el seu nom, però pensa que l’ha pogut veure a la bústia de les cartes que té al costat de la porta. Com que la seva residència principal és a la planta baixa va decidir posar una bústia, i va parlar amb el carter per a que quan vinguera tirara ahí les seves cartes, tant les de la planta baixa com les de la 4a planta, ja que allí té un altre pis-.
- D’acord, si vols que ens posem així, dis-me a qui busques? - li diu ella-.
- Et busque a tú, més bé busque a Sílvia.- li contesta ell-.
Elisa queda molt sorpresa amb aquesta contestació, i es pregunta mil coses, com per exemple: qui és aquest noi? Com sap que abans ella es deia Sílvia? Perquè la busca? Com l’ha trobat? Són moltes preguntes, de les quals ella necessita una resposta, però així i tot no vol jugar-se-la, i decideix confondre’l.
- Mira noi, no sé qui és aquesta tal Sílvia, però et puc asegurar que no és al meu pis. Tinc millors coses que fer , així que si estàs segur de que hi ha alguna Sílvia a aquest edifici busca-la, però deixa’m. - acte seguit de dir-li açò Elisa tanca la porta-.
Feia cinc mesos que ningú li havia dit pel seu anterior nom. Cinc mesos tranquil.la, sense tindre que amagar-se d’ell i dels seus amics. Estava tant agust, i ara està tant horroritzada, perquè ha tingut que vindre la estatua ixa a visitar-la i trencar la seva pau? Cinc mesos enrere ella va tindre que anar al registre civil per fer una denúncia d’agresions, es va tindre que canviar el nom, canviar de domicili, i de una ciutat a un poblet. Es per això que ella estava tant segura de que no coneixia a qui estaguera tocant a la porta.
Ell li pegava, però no com li pega a algú una bofetada, no, ell li pegava de veritat. Deia que així purificava la seva ànima. Ell estava boig, i Sílvia ho sabía massa bé, però ella tenía un greu problema, i es que estava totalment enamorada de ell. Sé que sona difícil però es així, quan tu estimes a una persona, moltes vegades no vols veure el que és evident, per molt que et faça mal.