miércoles, 5 de septiembre de 2012

Capitol 3


 -Lidia, Silvia, el desdejuni ja está a la taula- va cridar Cristina-.
Havien passat once anys desde l’accident del vaixell i moltes coses desde entonces. Silvia s’estimava molt a aquella menuda criatura que com ella havia perdut als seus pares al creuer i al jutge que les va jutgar li va parèixer que no feia mal a ningú si elles anaven juntes així que quan les va enviar a l’orfanat va deixar molt clar que quan adoptaren a una també tenien que agafar a l’altra.
Cuatre anys després d’estar allí residents va anar una parella per endur-se-les a la seva acollidora casa. Elles eren molt callades, no confiaven en ningú, nòmes hi estaven en aquell món elles dos. Mai no havien parlat del que va succeïr al vaixell, tot i que Lidia no ho recordava massa bé i volia assabentar-se però s’havia que li faria mal a Sílvia i era per això que mai li preguntava res. Aquesta parella Cristina i Jorge eren molt bons amb elles, i tot i que no les coneixien gaire bé ho feien tot perque es sentiren agust i se les estimaven moltíssim. Eren joves, i havien decidit adoptar, no perque no poguessin tenir fills, que si que podien sinó perque era el desig de Cristina desde que era menuda, ella no volia portar a cap nen o nena al món quan s’havia que hi havien molts més sense una família en qui viure.
Al contracte que firmaren quan les van adoptar hi havia una claussula que deia que quan Sílvia fera els divuit anys podria abandonar la família i endur-se amb ella a Lidia. Cristina i Jorge s’havien que això no anava a durar per a tota la vida, ja que elles volien viure la seua vida, però uns cuatre anys després de viure amb ells dos, elles es van adonar de que eren al fi dues nenes de les seves edats dèu i catorze, una xiqueta preocupada per tindre la nova nina que hi havia eixit a la venda feia poc, i l’altra preocupada pels estudis. A Sílvia no li interessava cap xic, ni tampoc ser la que millor vestía ni res d’això. Tampoc era que fòs una d’aquestes les quals nòmes li preocupa que els estudis, no, ella era solitaria, tímida, no volia destacar gens. Tot i això si que tenia amics. Però així com les noies solen contarse els secrets i les preocupacions amb altres noies, ella ho feia amb un xic,  Raúl.
Li va agafar confiança quan es va adonar que no era un noi com els altres, ell tenia unes inquietuts les quals feien a Sílvia una persona forta, i l’animaven a seguir endavant. Bé, açò es perque Raúl també és adoptat, però no pel mateix cas que Sílvia, a Raúl el va segrestar la mafia rusa quan va nàixer, i ningú no sap qui són els seus pares. Ell té l’esperança de trobar-los algún dia, i eixa idea és la que fa que Sílvia sigui forta, ja que sap que Raúl ho necessita.
La mafia el va segrestar per utilitzar-lo com a mà d’obra i després convertir-lo en un assasí, però la polícia va detindre els membres de la banda que l’havia segrestat. Desde entonces amb nòmes 7 anys i uns principis de la vida poc clars Raúl va anar d’orfanat en orfanat, fins que va trobar una família.

Capitol 2


Quan has tingut una vida tant difícil com la de Sílvia es normal que quan trobes algú que et demostre el seu amor t’aferres tant a ell. Quan era petita ella i els seus pares Noelia i Pedro se’n van anar de creuer pel mediterràni, Sílvia estaba molt emocionada perque era la primera vegada que anava a viatgar en vaixell. Recorda que quan va arribar al port i va veure la grandesa del vaixell li va dir a la seva mare: Desde dalt del vaixell no podré tocar amb els dits l’aigua, puc agafar un poalet amb aigua per poder-la tocar quan hi estiga a dalt? Noelia va riure i li va demanar a Pedro que agafara a Sílvia i al seu poal roig i anaren a replenar-lo d’aigua a la mar. Al pujar al creuer, l’home que hi estava a les escales va mirar Sílvia i li va preguntar perquè portava aigua dins d’un poal i ella li va contestar que perque volia poder-la tocar quan estaguera a dalt del vaixell, l’home es va riure, i li va regalar un globus rosa que portava lligat a la cua un llaç blanc. Una parella que hi havia al costat també va riure de la contestació de Sílvia, portaven una nena menuda, Lidia. Anava vestideta amb un vestit blau, unes sabatetes blanques i una rebeca blanca també. Començaren a parlar i quedarem amb ells per sopar a la nit. Quan va entrar a l’habitació es va emocionar moltíssim, era al més pur estil mariner però sense perdre elegància, les parets eren blaves, una menuda llum que penjava del sostre il.luminava tènuament l’habitació i li donava un aire càlid i tranquil, hi havien dos llits, un de matrimoni i un altre individual, els llençols d’aquests eren blancs amb ratlles blaves. I havia un timó dibuixat a una paret, el terra era parquet que donava la sensació de que fós antic, hi havia un armari enorme de madera d’aquests que tenen les àvies a casa, i l’habitació constava d’un balcó i d’un bany, al bany no li va prestar molta atenció, perque el que més li va fascinar va ser aquell balcó. Era gran, tenia una taula, cuatre cadires i una hamaca, el terra era d’un màrmol blanc lluent, i si el vaixell anava ràpid les ones que xocaven podien arribar a mullar-te inclus la cara. Ho va saber quan ja estaven en alta mar i el capità va comunicar que per no perdre molt de temps aniríen un poc més ràpid.
A les nou de la nit van anar al menjador, això no es pareixia en res a la seva habitació, el menjador estava molt il.luminat tant per les grans llums que penjaven del sostre com per les veles d’algunes taules, el terra era d’un màrmol marró lluent, les parets roges amb flors d’un tó un poc més obscur, hi havia molt de daurat per tot arreu, era preciós. Van demanar taula i esperaren que vingueren la parella tant simpàtica que havien conegut per la vesprada. Sonia i Carlos arrivaren junt amb la seva filla Lidia a les nou i quart, es sentaren amb ells i començaren a sopar, hi havia tot tipus de marisc, cigales, gambes, mejillons, clotxines etc. Començaren a parlar Sonia va contar que estaven ahí perque els pares de Carlos els havien regalar aquest viatge feia sis mesos, dos messos després ells anaven a casar-se i aquest era el viatge de enamorats, però molt fatalment un mes després de fer-los aquest regal els pares d’ell i els de ella van morir en un accident de cotxe, es dirigien a l’esglèsia on un mes després anaven a casar-se. Al final es casaren perque sabíen que els seus pares ho volien així, ja que amb una nena tant menuda era el més normal, i havien vingut a disfrutar del creuer per desconectar un poc. Els pares de Sílvia i ella mateixa es van sentir prou mal per ells, i també els digueren que feien allí. A Sílvia desde sempre li havia agradat molt el mar, el seu iaio tenía un vaixell molt petit, però el qual li sobrava per pegar de ves en quan alguna volteta amb la seva neta, el seu pare treballava a una important editorial i un client que era prou amic seu quan es va enterar de que a Sílvia li agradaven tant els vaixells els va regalar aquest viatge.
Continuaren parlant d’un munt de coses més, a les onze de la nit Lidia estava dormint al seu carret, i Sílvia començava a tancar també els ulls, així que decidiren, portar-les a una guardería que hi havia on s’ocupaven dels menuts i que hi estava oberta les 24h del dia. Els pares tornaren al menjador, mentrestant elles dormien plàcidament a la guardería.
Un hora després Sílvia es va despertar sobresaltada, el vaixell es movía molt i les persones encarregades de la guardería estaven molt nervioses, ella va anar corrent cap a la cuna on hi estava Lidia i la va agafar en braços, es va arrimar a una xica que portava una xapeta on deia: Elisa, i li va preguntar què passava, aquesta li va contestar que hi havia una tempesta molt forta, pareixia ser d’un huracà, Sílvia nòmes va sentir açò, va anarse’n corrent amb Lidia en braços, Elisa va còrrer darrere d’ella però la va perdre de vista. Va anar fins a la seva habitació, va agafar la targeta la que la obria i va obrir la porta, es va dirigir a la seva maleta i va agafar el que ella va creure imprescindible, unes ulleres de bussejar per a ella i unes altres per a la menuda, unes aletes per a ella, dues mini bombones amb mascareta, que li havia regalat el seu avi per a quan volguera nadar amb els peixos de l’illa on anaven, i unes altres per a Lidia, i després una motxilla de plàstic dur redona de color verd cuquet on va posar-hi dins, aigua potable i uns pastissos. Acte seguit es va dirigir cap al menjador, però per si tot havia sigut algún tipus de broma es va asomar per la finestra redona de la porta pujada dalt d’una cadira. No, no era cap mentida, mai se li oblidarà aquella imatge, la sala estava totalment inundada, sort que la finestra per on ella asomaba el cap era ben grossa i resistent, la gent flotava pel mig o ja estava baix del tot, tota la gent d’aquella sala havia mort, si, també els seus pares. El que més li va impressionar va ser la mare de Lidia, Sonia que tenía atravessada una pata d’una cadira a l’estòmac. Va ser horrible, va trencar a plorar, i va còrrer i còrrer i còrrer el més lluny del menjador que va poder, i es va trobar amb el passadís on hi estava la seva habitació, va entrar. Es va tancar amb Lidia dins de l’armari. La nena plorava molt també perque estava asustada, afortunadament ella no havia vist el del menjador, desafortunadament Sílvia si. L’història del que va passar va ser sorprenent, l’aigua va trencar les finestres del balcó, i l’armari va eixir per ahí i va flotar fins a la superfície, quan ja havia començat a amainar la tempesta, les portes d’aquest havien quedat a la part de dalt, l’armari els va servir de vaixell, Sílvia s’havia molt sobre el mar, i amb una xicoteta bruixola que portava com a colgant es va guíar més o menys i van començar a remar amb una pota d’una taula que van trobar surant. No van anar molt lluny perque la corrent no ho permitía, però tampoc va tardar molt a arribar helicòpters i vaixells de rescat quan va acabar la tempesta, una mitja hora després de que ixiren surant amb l’armari. Van ser les dues úniques supervivents d’aquell tràgic creuer.

Capitol 1


Són les vuit de la nit, Elisa està tirada al sofà de casa veguent la televisió, un programa sobre talents que té la gent. Sona el timbre, ella no espera a ningú, ni tampoc ningú sap on viu a aqueixa ciutat, així que pensa que deuen d’haver-se equivocat. S’alça del sofà i es dirigeix a la porta, mira pel mirallet de la porta per veure com és qui està a l’altra banda d’aquesta. És un xic de mitjana estatura, castany amb la pell molt blanca i ulls verds, té una expressió a la cara prou seria, està tant quet que per un moment ella pensa que és un ninot d’algún escaparat. Elisa ja intrigada per qui deu ser aquest noi i que és el que l’ha fet vindre a aquest edifici, obri la porta, amb un tímid somriure a la cara. El xic mou els llavis per somriure-li també.
- Ja era hora de que m’obrires la porta, no creus? - li diu el noi a Elisa-.
- Perdó per la tardança, però jo no sóc qui busques, i qui siga aquesta persona et puc asegurar que no hi està al meu pis, ho senc.- li respon Elisa un poc tallant, ja que no li ha fet molta gràcia que li haja tirat en cara que tardara quan ni li interesava obrir-li-.
- Com pots saber tu això? Encara no t’he dit a qui busque, Elisa. - ella es queda bocabadada al veure que sap el seu nom, però pensa que l’ha pogut veure a la bústia de les cartes que té al costat de la porta. Com que la seva residència principal és a la planta baixa va decidir posar una bústia, i va parlar amb el carter per a que quan vinguera tirara ahí les seves cartes, tant les de la planta baixa com les de la 4a planta, ja que allí té un altre pis-.
- D’acord, si vols que ens posem així, dis-me a qui busques? - li diu ella-.
- Et busque a tú, més bé busque a Sílvia.- li contesta ell-.
Elisa queda molt sorpresa amb aquesta contestació, i es pregunta mil coses, com per exemple: qui és aquest noi? Com sap que abans ella es deia Sílvia? Perquè la busca? Com l’ha trobat? Són moltes preguntes, de les quals ella necessita una resposta, però així i tot no vol jugar-se-la, i decideix confondre’l.
- Mira noi, no sé qui és aquesta tal Sílvia, però et puc asegurar que no és al meu pis. Tinc millors coses que fer , així que si estàs segur de que hi ha alguna Sílvia a aquest edifici busca-la, però deixa’m. - acte seguit de dir-li açò Elisa tanca la porta-.
Feia cinc mesos que ningú li havia dit pel seu anterior nom. Cinc mesos tranquil.la, sense tindre que amagar-se d’ell i dels seus amics. Estava tant agust, i ara està tant horroritzada, perquè ha tingut que vindre la estatua ixa a visitar-la i trencar la seva pau? Cinc mesos enrere ella va tindre que anar al registre civil per fer una denúncia d’agresions, es va tindre que canviar el nom, canviar de domicili, i de una ciutat a un poblet. Es per això que ella estava tant segura de que no coneixia a qui estaguera tocant a la porta.
Ell li pegava, però no com li pega a algú una bofetada, no, ell li pegava de veritat. Deia que així purificava la seva ànima. Ell estava boig, i Sílvia ho sabía massa bé, però ella tenía un greu problema, i es que estava totalment enamorada de ell. Sé que sona difícil però es així, quan tu estimes a una persona, moltes vegades no vols veure el que és evident, per molt que et faça mal.