Quan has tingut una vida tant difícil com la de Sílvia es normal que quan trobes algú que et demostre el seu amor t’aferres tant a ell. Quan era petita ella i els seus pares Noelia i Pedro se’n van anar de creuer pel mediterràni, Sílvia estaba molt emocionada perque era la primera vegada que anava a viatgar en vaixell. Recorda que quan va arribar al port i va veure la grandesa del vaixell li va dir a la seva mare: Desde dalt del vaixell no podré tocar amb els dits l’aigua, puc agafar un poalet amb aigua per poder-la tocar quan hi estiga a dalt? Noelia va riure i li va demanar a Pedro que agafara a Sílvia i al seu poal roig i anaren a replenar-lo d’aigua a la mar. Al pujar al creuer, l’home que hi estava a les escales va mirar Sílvia i li va preguntar perquè portava aigua dins d’un poal i ella li va contestar que perque volia poder-la tocar quan estaguera a dalt del vaixell, l’home es va riure, i li va regalar un globus rosa que portava lligat a la cua un llaç blanc. Una parella que hi havia al costat també va riure de la contestació de Sílvia, portaven una nena menuda, Lidia. Anava vestideta amb un vestit blau, unes sabatetes blanques i una rebeca blanca també. Començaren a parlar i quedarem amb ells per sopar a la nit. Quan va entrar a l’habitació es va emocionar moltíssim, era al més pur estil mariner però sense perdre elegància, les parets eren blaves, una menuda llum que penjava del sostre il.luminava tènuament l’habitació i li donava un aire càlid i tranquil, hi havien dos llits, un de matrimoni i un altre individual, els llençols d’aquests eren blancs amb ratlles blaves. I havia un timó dibuixat a una paret, el terra era parquet que donava la sensació de que fós antic, hi havia un armari enorme de madera d’aquests que tenen les àvies a casa, i l’habitació constava d’un balcó i d’un bany, al bany no li va prestar molta atenció, perque el que més li va fascinar va ser aquell balcó. Era gran, tenia una taula, cuatre cadires i una hamaca, el terra era d’un màrmol blanc lluent, i si el vaixell anava ràpid les ones que xocaven podien arribar a mullar-te inclus la cara. Ho va saber quan ja estaven en alta mar i el capità va comunicar que per no perdre molt de temps aniríen un poc més ràpid.
A les nou de la nit van anar al menjador, això no es pareixia en res a la seva habitació, el menjador estava molt il.luminat tant per les grans llums que penjaven del sostre com per les veles d’algunes taules, el terra era d’un màrmol marró lluent, les parets roges amb flors d’un tó un poc més obscur, hi havia molt de daurat per tot arreu, era preciós. Van demanar taula i esperaren que vingueren la parella tant simpàtica que havien conegut per la vesprada. Sonia i Carlos arrivaren junt amb la seva filla Lidia a les nou i quart, es sentaren amb ells i començaren a sopar, hi havia tot tipus de marisc, cigales, gambes, mejillons, clotxines etc. Començaren a parlar Sonia va contar que estaven ahí perque els pares de Carlos els havien regalar aquest viatge feia sis mesos, dos messos després ells anaven a casar-se i aquest era el viatge de enamorats, però molt fatalment un mes després de fer-los aquest regal els pares d’ell i els de ella van morir en un accident de cotxe, es dirigien a l’esglèsia on un mes després anaven a casar-se. Al final es casaren perque sabíen que els seus pares ho volien així, ja que amb una nena tant menuda era el més normal, i havien vingut a disfrutar del creuer per desconectar un poc. Els pares de Sílvia i ella mateixa es van sentir prou mal per ells, i també els digueren que feien allí. A Sílvia desde sempre li havia agradat molt el mar, el seu iaio tenía un vaixell molt petit, però el qual li sobrava per pegar de ves en quan alguna volteta amb la seva neta, el seu pare treballava a una important editorial i un client que era prou amic seu quan es va enterar de que a Sílvia li agradaven tant els vaixells els va regalar aquest viatge.
Continuaren parlant d’un munt de coses més, a les onze de la nit Lidia estava dormint al seu carret, i Sílvia començava a tancar també els ulls, així que decidiren, portar-les a una guardería que hi havia on s’ocupaven dels menuts i que hi estava oberta les 24h del dia. Els pares tornaren al menjador, mentrestant elles dormien plàcidament a la guardería.
Un hora després Sílvia es va despertar sobresaltada, el vaixell es movía molt i les persones encarregades de la guardería estaven molt nervioses, ella va anar corrent cap a la cuna on hi estava Lidia i la va agafar en braços, es va arrimar a una xica que portava una xapeta on deia: Elisa, i li va preguntar què passava, aquesta li va contestar que hi havia una tempesta molt forta, pareixia ser d’un huracà, Sílvia nòmes va sentir açò, va anarse’n corrent amb Lidia en braços, Elisa va còrrer darrere d’ella però la va perdre de vista. Va anar fins a la seva habitació, va agafar la targeta la que la obria i va obrir la porta, es va dirigir a la seva maleta i va agafar el que ella va creure imprescindible, unes ulleres de bussejar per a ella i unes altres per a la menuda, unes aletes per a ella, dues mini bombones amb mascareta, que li havia regalat el seu avi per a quan volguera nadar amb els peixos de l’illa on anaven, i unes altres per a Lidia, i després una motxilla de plàstic dur redona de color verd cuquet on va posar-hi dins, aigua potable i uns pastissos. Acte seguit es va dirigir cap al menjador, però per si tot havia sigut algún tipus de broma es va asomar per la finestra redona de la porta pujada dalt d’una cadira. No, no era cap mentida, mai se li oblidarà aquella imatge, la sala estava totalment inundada, sort que la finestra per on ella asomaba el cap era ben grossa i resistent, la gent flotava pel mig o ja estava baix del tot, tota la gent d’aquella sala havia mort, si, també els seus pares. El que més li va impressionar va ser la mare de Lidia, Sonia que tenía atravessada una pata d’una cadira a l’estòmac. Va ser horrible, va trencar a plorar, i va còrrer i còrrer i còrrer el més lluny del menjador que va poder, i es va trobar amb el passadís on hi estava la seva habitació, va entrar. Es va tancar amb Lidia dins de l’armari. La nena plorava molt també perque estava asustada, afortunadament ella no havia vist el del menjador, desafortunadament Sílvia si. L’història del que va passar va ser sorprenent, l’aigua va trencar les finestres del balcó, i l’armari va eixir per ahí i va flotar fins a la superfície, quan ja havia començat a amainar la tempesta, les portes d’aquest havien quedat a la part de dalt, l’armari els va servir de vaixell, Sílvia s’havia molt sobre el mar, i amb una xicoteta bruixola que portava com a colgant es va guíar més o menys i van començar a remar amb una pota d’una taula que van trobar surant. No van anar molt lluny perque la corrent no ho permitía, però tampoc va tardar molt a arribar helicòpters i vaixells de rescat quan va acabar la tempesta, una mitja hora després de que ixiren surant amb l’armari. Van ser les dues úniques supervivents d’aquell tràgic creuer.
